he acabat "Somriures de Bombay". visió de la cooperació.

fa uns dies vaig acabar "Somriures de Bombay"....a més va coincidir en dies que el Jaume Sanllorente estava per Barcelona i va donar dues xerrades sobre la seva experiència. Llàstima que no hi vaig poder assistir, però esperem que pugui fer-ho "in situ", a l'Índia!.
De nou comentar que és molt recomanable. M'ha recordat al Brasil, en algunes de les vivències i des projectes. El llibre en si m'ha reafirmat pensar que la cooperació quan només és de denúncia li falta quelcom..... en canvi quan té a veure amb un procés personal de donar, de servir, és a dir, quan respòn a valors i a l'amor que deixis que desperti a dins i que es derrami....clar, dóna fruits i arriba lluny. Ha estat molt curiós perquè tots els processos interns i externs que explica i ha viscut, a vegades em despertaven dubtes, i era a posteriori que llegia les respostes....increíble. Ell mateix s'ha plantejat les coses i se les ha contestat. Parlo de temes com no poder ajudar als demés si no t'ajudes a tu mateix, o sobre si fer el que fa és escapar de si mateix, o sobre el per què ajudar a l'Índia i no al Raval per exemple. I una cosa més durilla encara, parla de com pot ser que a vegades ens sigui més fàcil ajudar als de lluny i som incapaços de donar carinyu als que tenim sota el nostre mateix sostre. Sembla que el Jaume, va despertar la seva espiritualitat a l'Índia....llegir-lo em recordava molt al que diu l'AMMA: trobar la felicitat en servir, servir, servir.......Com que sento que no m'estic explicant gaire bé, jeje, aquí us deixo uns bocinets del llibre:

"L'home està immers en una gran ceguesa col.lectiva, en la qual només veu els seus patiments i les seves necessitats. Els homes i les dones que habitem el planeta Terra tenim com a finalitat vestir amb amor el cos dels altres éssers humans. Això no obstant, per portar a terme aquesta ajuda és imprescindible sentir-se ple i feliç. De vegades ho comparo amb el fet d'enamorar-se. Hom no pot pretendre que una altra persona ompli un buit propi. Per tal de poder donar cabuda a la meravellosa acció de donar i de compartir, cal que tots els buits es trobin coberts. En el cas de la cooperació passa exactament igual. No es tracta pas d'omplir un buit. Només pot oferir-se aquesta mena d'ajuda, de compromís a llarg termini, si hom es troba ple i se sent feliç, perquè així és possible projectar aquesta felicitat en els altres com si fossim un vidre transparent. Si el vidre està entel.lat o brut, rarament podrà projectar cap mena de llum"

"Cal plantejar l'ajut des del punt de vista de qui el rep, mai de qui ajuda. Aquest sentiment, que els uns han qualificat de caritat i, els altres, de cooperació, ha de ser la cerca de la felicitat de qui estem ajudant, mai de la pròpia. La nostra felicitat ja arribarà, ja fluirà per ella mateixa en aquesta preciosa harmonia que sempre apareix quan hom actua de tot cor, Però no l'hem de buscar en la vulnerabilitat dels altres. Aquest és un gran error."

"M'arriben moltes cartes de persones que desitgen venir a l'Índia per "trobar-se a ells mateixos". Per trobar-se un mateix només cal viatjar per l'interior de cadascú. No es tracta pas d'allunyar-se, sinó d'apropar-se una mica més. Si oblidem les claus en un bar, oi que tornarem al mateix bar per buscar-les, en lloc d'intentar trobar-les per tots els carrers on hem estat?"

"No podem pretendre guarir-nos l'ànima sense ni tan sols mirar-la. Sabrem que som de l'univers i que l'univers és nostre. Perquè amndós som una única cosa. ¿Que potser no és meravellós descobrir que formem part de la mateixa tela on hi ha brodats els estels, les aigües cristalines dels rius i les postes de sol?. Descobrir aquest secret i entendre'l plenament no té preu. Aquest coneixement és, juntament amb l'amor, el tresor més gran que l'ésser humà mai podrà guardar a l'ànima"

"la consecució de tots els projectes a Sonrisas de Bombay, tot i els obstacles, sempre m'ha demostrat que no hi ha res impossible, si es somnia amb força il.lusió, amb la finalitat de fer feliços als altres"

"ara ja m'he acostumat a anar amb escorta. I el meu entirn, també. M'ho he pres, simplement, igual com l'espera de la taula en un restaurant i com un petit sacrifici més en aquest camí que val tant la pena".

"per apreciar realment la vida, cal aprendre a no ignorar la mort, a saber que és allà, com un procés més de la nostra existència. Em dol pels meus pensar en la possibilitat que em passés alguna cosa i acabés el meu pas per aquest món, però no em preocupa per mi. Aquesta lluita anomenada Sonrisas de Bombay continuaria, empresa per uns altres. Ningú no ha de ser imprescindible per a cap projecte. I si ho és, és que el projecte està mal plantejat. Tampoc no m'angoixa la idea de perdre'm temps futurs. Si me n'anés per sempre, ja hauria valgut la pena d'haver passat per aquí i d'haver viscut tot el que he viscut. I el que és més important: haver contribuït al fet que uns altres visquessin millor".

"persones m'han recirminat que hagi perdut la meva identitat personal, que hagi negat en excés la meva vida individualitzada i separada del projecte, i que hagi adquirit un sentit del deure amb aquesta causa tan fort i arrelat. No crec que sigui negar-me, sinó afirmar-me com a l'ésser humà que sóc. Perquè hom només creix com a ciutadà i habitant del món, pensant en els altres".

"si tots descobríssim que la veritable finalitat de cada ésser humà és lliurar-se als altres, tot plegat seria molt diferent. Quantes insatisfaccions cròniques s'oblidarien! Quant de buit espiritual finalitzaria! quantes expressions d'amor i tendresa brollarien en la humanitat!"